La volatilitat dels preus de l’energia, les matèries primeres i els aliments, l’augment acreditat de la variabilitat del clima i el declivi de la salut dels ecosistemes a tot el món han fet que els problemes energètics, de productivitat i de seguretat dels recursos estiguin cada vegada més presents en l’agenda política internacional (United Nations Millennium Ecosystem Assessment). Al mateix temps, la comunitat internacional segueix enfrontant-se al repte de la pobresa i les disparitats econòmiques generalitzades. Com a conseqüència, els responsables polítics es veuen en la difícil posició de desitjar el creixement econòmic, amb l’augment del nivell de vida que comporta, al mateix temps que necessiten limitar el consum desenfrenat de recursos que ha estat el principal motor de creixement en el passat (i els danys ambientals associats). La industrialització ha estat la principal força impulsora del creixement econòmic i el gran increment dels nivells de vida que el món desenvolupat ha experimentat en els últims dos-cents anys. La industrialització és responsable de les enormes reduccions de la pobresa observades en aquesta regió i, independentment que es requereixi major expansió o no per solucionar la pobresa que encara persisteix, en general tothom accepta que el creixement industrial és una necessitat apressant per alleujar la pobresa, oferir béns i serveis, crear llocs de treball i augmentar el nivell de vida als països en desenvolupament (Reinert, I. 2008; *Chang, H.J. 2008; Dasgupta, C. 2011). Així mateix, existeix un ampli consens sobre que el desenvolupament econòmic i social és un requisit essencial per millorar la protecció del mediambient (Dasgupta, C. 2011). Per tant, el fet que molts països en desenvolupament i transició busquin un creixement industrial ràpid i estiguin augmentant el seu rendiment i reduint els nivells de pobresa hauria de considerar-se una bona notícia.
No obstant això, resulta cada vegada més evident que els sistemes de producció i els nivells de consum del món desenvolupat han contribuït al ràpid esgotament dels recursos, la degradació dels ecosistemes i l’amenaça del canvi climàtic (Stamm, A. et al. 2009; United Nations Millennium Ecosystem Assessment). La intensificació de la competència per recursos escassos, la desertificació, la pèrdua de biodiversitat, l’augment del nivell dels mars, la freqüència i la intensitat creixents dels fenòmens atmosfèrics i l’escassetat d’aigua potable són algunes de les manifestacions d’aquestes tendències que, en el pitjor dels casos, podrien provocar conflictes relacionats amb l’accés als recursos i migracions a gran escala (UNIT 2008). Cal reconèixer que els mètodes actuals d’expansió industrial tenen seriosos inconvenients i han d’aplicar-se amb precaució. No obstant això, malgrat el creixent reconeixement dels riscos i els compromisos que implica l’expansió industrial, el creixement industrial desenfrenat segueix sent l’objectiu en molts països i l’ús de recursos, la contaminació i la degradació ambiental no deixen d’augmentar en termes absoluts (United Nations Millennium Ecosystem Assessment).
Una raó per a això és la falta de progressos en la millora de la productivitat dels recursos. Si bé la productivitat del treball ha augmentat considerablement, en línia amb els avanços tecnològics dels últims 50 anys, l’increment en la productivitat dels recursos ha estat marginal. D’igual manera, els avanços tecnològics s’han centrat principalment en la productivitat del treball i l’interès per la innovació tecnològica per aconseguir un ús més eficient dels recursos ha estat limitat. La importància de la productivitat dels recursos es fa cada vegada més òbvia. Així mateix, s’ha demostrat que millorar la productivitat dels recursos contribueix a les tres dimensions de la sostenibilitat: la protecció del mediambient, la promoció del creixement econòmic i el desenvolupament social (Bleischwitz, R., Welfens, P.J.J., i Zhong Xiang Zhang 2009: cap. ‘*Introduction’).
La necessitat de comptar amb mètodes de producció sostenibles i de fer un ús més eficient dels recursos, és a dir, d’una indústria verda, és cada vegada més evident. Això és especialment cert als països en desenvolupament, que tenen una oportunitat única per evitar els errors ambientals que el món desenvolupat ha comès durant el seu desenvolupament industrial, ja que poden usar aquesta experiència per crear una infraestructura industrial verda des del principi. Aquest document proporciona informació sobre com centrar el focus en la indústria verda per al desenvolupament industrial sostenible dels països en desenvolupament i transició pot contribuir a aconseguir els objectius globals de desenvolupament sostenible. El document pretén aprofundir en la necessitat i el valor dels enfocaments orientats específicament a la indústria i fomentar un accés més equitatiu als coneixements, les tecnologies i els processos productius que es necessiten als països en desenvolupament i transició per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible tant allí com en la resta del món.
Iniciativa d’indústria verde – per al desenvolupament industrial sostenible
Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament